Anàlisi de la STS 1350/2024: Una fita en la regulació de l’acomiadament improcedent.
La recent sentència del Tribunal Suprem, número STS 1350/2024, marca un moment crucial en la interpretació i aplicació de la normativa relacionada amb l’acomiadament improcedent a Espanya.
Aquesta resolució, conseqüència del recurs de cassació per a la unificació de doctrina presentat per l’empresa, respon a la Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya que va declarar la improcedència de l’acomiadament d’una treballadora, resultant en una indemnització que superava el que s’estableix per l’article 56 de l’Estatut dels Treballadors.
Aspectes clau analitzats pel Tribunal Suprem
- Caràcter taxat de la indemnització: El Tribunal reafirma que la indemnització per acomiadament improcedent ha de ser objectiva i predefinida. Això implica que els jutges no tenen la facultat d’incrementar la quantia de manera discrecional, garantint així la uniformitat en l’aplicació de la llei.
- Revisió del Conveni 158 de la OIT: En una exhaustiva avaluació, el Tribunal analitza l’exigència d’aquest Conveni en matèria de compensació adequada. Es conclou que el sistema espanyol compleix amb aquest requisit a través de la indemnització establerta en l’Estatut, alineant la legislació nacional amb els estàndards internacionals.
- Precedents del Tribunal Constitucional: Es recorda la importància de l’Acte del Tribunal Constitucional (ATC 43/2014) que estableix que la fixació de la indemnització en casos d’acomiadament improcedent és competència exclusiva del legislador, limitant així la intervenció dels jutges en aquests procediments.
- Limitacions de l’òrgan judicial: Els tribunals espanyols, tant en casos d’acomiadament individual com col·lectiu, es veuen impedits de modificar les opcions de readmissió o d’establir indemnitzacions que difereixin del que es preveu en la normativa vigent, sense importar les circumstàncies personals del treballador.
Aquesta sentència reforça la posició del Tribunal Suprem quant a la impossibilitat que els jutges reconeguin una indemnització superior a l’estipulada legalment, garantint així la seguretat jurídica en l’àmbit laboral, podem descansar en pau els que ens dediquem a l’assessorament, perquè s’aplica la norma amb extensions o interpretació noves.
No obstant això el que s’ha dit, existeixen antecedents de Sentències estimatòries que atorguen una major indemnització.
Malgrat la claredat que ofereix la STS 1350/2024, existeixen precedents en els quals s’han concedit indemnitzacions majors a les quals estableix l’article 56 de l’Estatut dels Treballadors. Un cas notable és la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Madrid (STSJ de Madrid 125/2020), on es va reconèixer el dret d’un treballador a rebre una major indemnització a causa de circumstàncies excepcionals en el seu acomiadament.
En aquesta resolució, el tribunal va tenir en compte factors com l’antiguitat del treballador, la seva situació socioeconòmica i la conducta de l’empresa durant el procés d’acomiadament. El tribunal va argumentar que, encara que la llei estableix un marc general per a la indemnització, la realitat mostra que poden donar-se casos on l’aplicació estricta de la norma no compensi adequadament el perjudici sofert pel treballador. Per tant, es va concedir una quantia indemnitzatòria superior a l’estàndard legal.
Aquest sorprenent i nova fallada (STSJde Madrid 125/2020) evidència que, encara que el Tribunal Suprem ha limitat l’àmbit d’actuació dels jutjats, pot haver-hi excepcions que sorgeixin de circumstàncies específiques i que requereixen una anàlisi més profunda, impulsant un debat sobre l’equitat en la indemnització per acomiadament.
El debat en la comunitat jurídica
Aquest tipus de resolucions susciten un intens debat entre juristes i experts en dret laboral sobre la necessitat de trobar un equilibri adequat entre la protecció dels drets dels treballadors i la sostenibilitat jurídica de l’empresa. La veritat és aquesta fallada STS 1350/2024 analitzat avui enforteix el paper del legislador en la determinació de la indemnització per acomiadament, estalviant interpretacions judicials ambigües que podrien conduir a una incertesa notable en el mercat laboral, una certa inseguretat jurídica.
No obstant això, no ens relaxem ni donem per tancat el problema, persisteix la inquietud sobre si el règim indemnitzatori vigent garanteix una compensació adequada en situacions específiques, per consegüent, el tema no és pacífic.
Avís a navegants que continuessin interposant-se demandes en les quals se sol·licitarà una indemnització major a la regulada en l’art. 56 de l’Estatut dels Treballadors.
I dic, que continuarem amb la incertesa ja que en l’acomiadament improcedent en el marc del Conveni 158 de la OIT, dona el fonament jurídic, per a aquesta sol·licitud i davant la compatibilitat de la llei espanyola amb les normatives internacionals, posa de manifest que, si bé el marc actual s’adhereix a les exigències del Conveni 158, és indispensable continuar sent prudent en alguns casos “especials” ja que el seu efecte en la salvaguarda dels treballadors, vulnerables o en situacions especials podria donar-se aquest complement indemnitzatori.