La Sentència 311/2026, de 17 de juliol, dictada per la Secció Tercera de l’Audiència Provincial d’Oviedo (Recurs d’apel·lació 1083/2026), marca un precedent jurisprudencial clau a Espanya respecte a l’ús no verificat de la intel·ligència artificial generativa en l’exercici de l’advocacia.
L’origen del cas: L’Audiència analitzava el recurs d’apel·lació interposat per un lletrat en un procediment per un delicte de trencament de condemna.
Quina ha estat la infracció?
En verificar les fonts en el Centre de Documentació Judicial (CENDOJ) el tribunal va descobrir que quatre sentències citades en l’escrit d’apel·lació eren falses o no guardaven cap relació amb el cas (tractaven sobre fals testimoniatge, resistència, furt i salut pública, però no sobre trencament de condemna).
Dit d’una altra manera el Tribunal verifica la utilització de Jurisprudència “inventada”. Les cites provenien d’una eina d’IA.
L’Audiència va confirmar la pena de fons, però va decidir obrir una peça separada sota l’empara de l’article 247.3 de la Llei d’Enjudiciament Civil (LEC) per a estudiar si la falta de verificació de l’advocat constitueix una vulneració de la bona fe processal.
En virtut d’aquesta norma el Tribunal pot imposar multes de 180 a 6.000 euros a les parts que actuïn amb mala fe processal.
Criteri de l’Audiència Provincial.
El tribunal estableix que la IA pot utilitzar-se com a eina de suport, però la responsabilitat final del contingut presentat davant un jutjat és exclusiva del lletrat signant.
La resolució demostra que l’aportació de cites falses o irrellevants generades per algorismes deixa de ser vista com una mera falta de rigor o un error d’estil per a tractar-se com una infracció sancionable per mala fe processal.
On està el problema?
La tecnologia no és el problema, sinó la qüestió és que s’ha pretès presentar com a tecnologia el que, en realitat, pot ser una renúncia inacceptable al deure de comprovació. Un escrit forense no pot fonamentar-se en textos ni qualsevol altra referència per mínima que sigui sense abans haver-se degudament verificat.
La intel·ligència artificial no és una base de dades jurisprudencial, ni un repertori oficial, ni un substitut del criteri tècnic de qui dirigeix i signatura una defensa. Pot ajudar a ordenar idees, resumir un material prèviament contrastat, detectar línies de recerca o millorar la claredat d’un esborrany. El que no pot fer —i no ha de demanar-se-li— és proporcionar sense contrast les fonts normatives i jurisprudencials que es presenten davant un tribunal com a fonament d’una pretensió.
El problema no és l’error: és la falta de control.
Tots els professionals poden cometre un error de cita. Pot transcriure’s mal un número, confondre’s una data o invocar-se una resolució que finalment no resulta aplicable. Aquests errors es corregeixen i, si escau, s’assumeixen. Dit d’una altra manera l’ésser humà comet errors.
Incorporar a un recurs una jurisprudència inexistent, atribuïda a tribunals reals i utilitzada com a suport argumental, sense haver comprovat si més no que la resolució existeix, què diu i quina és la seva rellevància no és un error sinó una falta absoluta de control que incorre en la mala fe processal.
Inventar una resolució que pretén crear en el Tribunal un dubte en l’argumentació de la contrapart amb la finalitat última d’aconseguir una resolució favorable altera les regles del debat contradictori
Citant novament l’article 247 de la Llei d’Enjudiciament civil, els qui intervenen en els processos té el deure d’ajustar-se a les seves regles. La norma permet rebutjar peticions i incidents formulats amb manifest abús de dret o frau processal i contempla la reacció del tribunal davant actuacions contràries a aquesta exigència.
L’obertura d’una peça separada, si aquesta és efectivament la decisió adoptada, respon precisament a la necessitat d’esclarir si s’ha travessat aquesta línia en el cas concret.
Aquí no estem davant una mera imperfecció formal. La cita jurisprudencial compleix una funció de credibilitat i de persuasió: convida a l’òrgan judicial i a la contrapart a contrastar una autoritat que, suposadament, recolza una determinada tesi. Inventar-la altera les regles bàsiques del debat contradictori, consumeix temps públic i obliga la contrapart i al tribunal a desmuntar un fonament que mai degué entrar en el procediment.
La IA processa volums gegantescos de dades, patrons i correlacions estadístiques, però manca d’intuïció contextual, experiència pràctica i sensibilitat ètica. El professional no sols aporta teoria; aporta la lectura dels matisos invisibles per a un algorisme.
Llegir un resum tècnic generat en segons dona la falsa sensació d’haver dominat una àrea que al professional li va prendre anys comprendre en profunditat.
El valor més prometedor de la IA en aquest escenari no és servir com una «espasa» per a vèncer en una discussió o desacreditar a l’expert, sinó actuar com un pont de diàleg. L’objectiu idoni no és la confrontació, sinó enriquir la conversa professional-usuari.
El paper de l’advocat enfront l’algorisme
L’advocacia no pot normalitzar una cultura de “copiar, pegar i signar”. Si s’accepta que n’hi ha prou amb preguntar a una IA i utilitzar la resposta com a fonament d’un escrit , es converteix el procés en un espai contaminat per afirmacions que no han passat el control professional mínim.
El cost no el paga qui estalvia uns minuts de treball: ho suporten els clients, que reben un pèssim servei.
El Dret no és una col·lecció de respostes immediates. És interpretació de normes vigents, jerarquia de fonts, comprensió dels fets acreditats, atenció als terminis i responsabilitat per les conseqüències de cada al·legació.
No es tracta de no utilitzar la Intel·ligència Artificial sinó d’utilitzar-la amb rigor. Tota referència normativa i jurisprudencial suggerida ha de comprovar-se en una font fiable , una base de dades legal creïble , abans d’incorporar-se a un escrit. Tota cita ha de llegir-se en el seu context. Tot argument ha d’adaptar-se als fets i a l’interès legítim del client.
La IA pot és una eina útil, però no és un advocat i no respon davant el client ni davant el tribunal. La responsabilitat no s’automatitza, sinó que s’assumeix i adquireix després d’obtenir la formació i experiència per a exercir aquesta professió.