L’1 de gener de 2026 va entrar en vigor la Llei 11/2025, de 29 de desembre, de mesures en matèria d’habitatge i urbanisme, que introdueix canvis significatius en el règim del lloguer a Catalunya.

La Generalitat justifica la reforma per la gran problemàtica de l’accés a l’habitatge, considerat un dret fonamental.

La reforma plantejada és exhaustiva, però cal destacar per l’afectació directa als propietaris, l’encaix dels arrendaments temporals en el marc del lloguer d’habitatge i els mecanismes de control establerts per a donar compliment a les mesures establertes.

La reforma possibilita que el planejament urbanístic garanteixi el predomini de l’ús d’habitatge com a residència habitual, podent establir-se la compatibilitat o prohibició dels altres tipus residencials, d’acord amb els principis de desenvolupament territorial i urbà sostenible i de garantia i promoció del dret a l’habitatge.

En aquest article analitzem les principals novetats que introdueix aquesta llei i les seves implicacions pràctiques.

Blindatge de l’habitatge permanent.

l nou article 37 bis suposa un canvi important en la gestió del sòl i l’habitatge. L’objectiu principal és evitar que l’ús turístic o de temporada desplaci als residents locals.

En ciutats amb molta pressió (com Barcelona o zones de costa), l’urbanisme ara té l’obligació legal de prioritzar la residència habitual enfront de l’ús temporal o vacacional.

Els ajuntaments podran prohibir específicament altres usos (com a apartaments turístics) en unes certes zones si consideren que posen en risc el dret a l’habitatge dels veïns.

El dret d’ús residencial habitual es protegeix enfront de qualsevol futura modificació que intentés afavorir usos més lucratius, però menys socials.

En resum, s’eleva l’habitatge habitual a una categoria protegida per sobre d’altres interessos econòmics, vinculant-la directament amb el desenvolupament sostenible dels municipis.

Nous requisits per als contractes temporals.

La Llei 11/2025 estableix que un arrendament de temporada és aquell que cobreix la satisfacció de la necessitat d’habitatge de les persones amb caràcter transitori.

A títol d’exemple:  contractes establerts amb professionals o per a fins laborals; contractes que cobreixen una estada per a estudis; contractes per a donar servei a l’atenció o assistència mèdica; contractes que es formalitzen per a situacions provisionals (espera de lliurament d’habitatge, retorn a residència habitual).

En el cas dels lloguers temporals, la llei obliga a justificar i acreditar la temporalitat i aquí la reforma introdueix nous requisits. La justificació deu:

• Constar expressament en el contracte.

• Acreditar-se mitjançant documentació específica (certificat d’empresa, matrícula universitària, informe mèdic, etc.)

• Dipositar juntament amb la fiança en el registre corresponent la documentació que acrediti la causa de la temporalitat del contracte.

En el cas de no poder justificar degudament la temporalitat, el contracte podrà ser considerat com un arrendament d’habitatge habitual, amb aplicació del règim previst per a aquest tipus de contractes en la Llei d’Arrendaments Urbans.

En aquest sentit, ha de tenir-se en compte que la durada del contracte d’arrendament pot ser la que acordin lliurement les parts. No obstant això, quan aquesta durada sigui inferior a cinc anys —o inferior a set anys si l’arrendador és una persona jurídica—, el contracte es prorrogarà obligatòriament per terminis anuals fins a aconseguir aquesta durada mínima, tret que l’arrendatari manifesti a l’arrendador, amb almenys trenta dies d’antelació a la data de terminació del contracte o de qualsevol de les seves pròrrogues, la seva voluntat de no renovar-lo. Així ho estableix l’article 10.1 de la Llei d’Arrendaments Urbans (LAU).

Aplicació de límits de renda en Zones Tensionades per als contractes temporals.

Una de les novetats més significatives és que els arrendaments temporals (excepte els vacacionals, això és, amb finalitat exclusivament recreativa, de vacances o d’oci) queden subjectes a les mateixes normes que els arrendaments d’habitatge habitual quant a:

• Determinació de la renda inicial,
• Actualització de la renda,
• Elevació de la renda per millores,
• Fiança i garanties addicionals
• Asunción de despeses generals i serveis individuals.

En la pràctica, això suposa que també ha d’aplicar-se l’Índex de preus de referència del lloguer, que serveix com a criteri per a determinar la renda màxima aplicable en aquestes zones.

Nous controls per a evitar l’encadenament de contractes temporals

Ens trobem davant 2 supòsits:

• Si el contracte temporal es prorroga l’arrendatari ha d’acreditar que la causa temporal persisteix, i que l’arrendatari manté la seva residència habitual en un altre lloc.

Si no pot acreditar-ho, el contracte es convertirà automàticament en arrendament d’habitatge habitual des de la data del contracte inicial, amb aplicació del termini abans indicat de 5 o 7 anys, i el sistema de pròrrogues corresponents.

• Si, una vegada finalitzat el contracte temporal, se signa un nou entre les mateixes parts i per al mateix habitatge, aquest nou contracte quedarà sotmès al règim d’arrendament d’habitatge permanent, tret que s’acrediti degudament la persistència de les circumstàncies que justificaven la necessitat temporal. Aquesta mesura busca impedir la pràctica de renovar contractes temporals indefinidament sense causa real.

Nova regulació del lloguer d’habitacions.

La Llei 11/2025 introdueix per primera vegada una regulació específica de l’arrendament del lloguer d’habitacions a Catalunya.

Requisits del contracte de lloguer residencial:

• L’ús exclusiu d’una habitació en l’habitatge

• El dret a utilitzar altres estades o espais d’ús comú

• A canvi d’un preu

• Requisits d’habitabilitat

• Els arrendaments d’habitacions han de complir amb les condicions d’habitabilitat establertes per la normativa sectorial, en particular:

• Estàndards de superfície mínima per persona

• Llindar màxim d’ocupació

• Requisits reflectits en la cèdula d’habitabilitat.

En les zones considerades tensionades, en el cas de coexistir de manera simultània en el mateix habitatge diversos contractes d’arrendament vigents, la suma de totes les rendes pactades no pot superar la renda màxima que resultaria aplicable si l’habitatge s’arrendés de manera unitària.

Aquesta norma evita que es fragmenti el lloguer d’un habitatge per a eludir els topalls de renda establerts.

Modificacions per als grans tenidors.

A partir de la reforma introduïda, en les transmissions de qualsevol habitatge en zones declarades de mercat residencial tensionat, la Generalitat tindrà el dret preferent de tanteig i retracte quan l’habitatge sigui propietat d’un gran tenidor persona jurídica inscrit.

S’estableixen excepcions i límits:

• Queden excloses les transmissions d’habitatges de nova construcció o gran rehabilitació realitzades dins de l’any següent a l’obtenció de la cèdula d’habitabilitat.
• Primeres transmissions d’obra nova entre societats del mateix grup que tinguin el mateix objecte social o activitat immobiliària similar.

Els habitatges adquirits per la Generalitat hauran de qualificar-se de manera permanent com a habitatges de protecció oficial de règim general.

Es crea el Registre de grans tenidors d’habitatge

La llei crea el Registre de grans tenidors d’Habitatge, de caràcter obligatori per als qui compleixin els requisits establerts. S’estableix un règim transitori mentre no entri en vigor la normativa que reguli el Registre.

De tal manera que, les persones jurídiques que vulguin transmetre habitatges situats en una zona residencial tensionada hauran de declarar si són grans tenidors.

En el cas de declarar que no és gran tenidor, és obligatori aportar un certificat registral que acrediti el nombre d’habitatges de la propietat en el moment d’atorgar l’escriptura de compravenda.

Creació de la comissió de supervisió de contractes d’arrendament.

Es crea la Comissió de Supervisió de contractes d’arrendament d’Habitatge, les funcions principals del qual són:

• Supervisió del mercat del lloguer
• Control especial de plataformes digitals d’intermediació
• Vigilància del compliment de la normativa

Creació i regulació dels Inspectors d’habitatge

Es modifica l’article 108 de la Llei 18/2007 del dret a l’habitatge, el qual defineix les facultats i l’estatus dels inspectors d’habitatge.

Els punts clau de la nova redacció:

• Agents de l’autoritat: El personal d’inspecció té aquesta consideració oficial. Això implica que qualsevol resistència o atemptat contra ells (físic o verbal) comporta responsabilitat penal o administrativa.
• Presumpció de certesa: Els fets que aquests inspectors anotin en les seves actes es consideren uns certs (tenen valor probatori), tret que es demostri el contrari.
• Capacitat d’actuació: Poden realitzar totes les gestions necessàries per a comprovar si s’estan cometent infraccions de la Llei de l’habitatge.
• S’han d’identificar abans d’actuar (excepte si fer-ho fa fracassar la inspecció) i poden demanar ajuda a la policia o altres autoritats si ho necessiten. Què implica aquesta normativa en la pràctica?

Conclusió

La Llei 11/2025 suposa una transformació rellevant en la regulació del mercat del lloguer a Catalunya. Aquesta normativa defineix amb més precisió el concepte d’arrendament temporal, estableix l’obligació d’aportar documentació acreditativa, amplia els límits de renda als contractes temporals en zones tensionades i reforça els mecanismes de supervisió sobre els grans tenidors.

La seva aplicació pràctica implicarà una adaptació considerable per part de propietaris, inquilins i professionals del sector, especialment referent a la justificació documental de la temporalitat i al compliment dels límits de renda establerts.

L’eficàcia d’aquestes mesures dependrà en gran manera de la claredat en la seva interpretació i de la solidesa dels mecanismes de control que s’implementin per a assegurar el seu compliment.

El delicte de coaccions i el tall de subministraments.

Una de les majors preocupacions dels propietaris d’un habitatge buit és que els “okupin” l’immoble, i a partir d’aquí, l’obligació de continuar pagant els subministraments bàsics als okupes (aigua, gas, llum, etc.). Fins a data recent, el titular que deixava de pagar els subministraments bàsics en el moment en el qual una altra persona aplanava un immoble incorria en un delicte de coaccions. Aquest era el criteri mantingut fins a data recent pels nostres Tribunals de Justícia. Els propietaris d’habitatges “okupats” es trobaven doncs en una situació profundament injusta. Encara que la seva propietat havia estat usurpada, no podien tallar els subministraments sense arriscar-se a una denúncia penal per coaccions.

I el més paradoxal: havien de continuar pagant els rebuts d’aigua, llum o gas, amb el risc que l’impagament generés deutes o afectés el subministrament de l’immoble un cop recuperat. En altres paraules, el sistema protegia l’okupa i deixava al propietari indefens, carregant amb despeses dels quals no es beneficiava i sense eines reals per a recuperar el seu habitatge.

Conscients del clar desequilibri i desprotecció en el qual es trobava el propietari els jutges membres de l’Audiència Provincial de Barcelona, amb la premissa que s’havien d’unificar criteris en algunes qüestions penals, en les quals estaven inclosos els criteris d’actuació per a les ocupacions d’habitatge, la usurpació i la violació de domicili, els magistrats de l’Audiència de Barcelona han unificat criteris d’actuació en relació amb les ocupacions d’habitatge (usurpació i violació de domicili).

Dues resolucions han propiciat aquest canvi de criteri:

• Resolució de l’Audiència Provincial de Girona (novembre 2024): “El tall de subministraments d’una finca ocupada il·legalment en cap cas pot ser considerat delicte de coaccions”.
• Resolució de l’Audiència Provincial de Barcelona (març 2025): “El titular d’una finca ocupada no té obligació de mantenir l’alta dels subministraments ni de pagar els mateixos”.

Amb aquestes resolucions es consolida el nou criteri: segons alguns tribunals el tall de subministraments en immobles ocupats sense cap títol legítim no constitueix un delicte penal, sempre que es cometi sense violència i a través dels canals legals (companyies subministradores).

L’acord subratlla que, almenys a la província de Barcelona, si el propietari d’un immoble ocupat talla els subministraments bàsics de l’habitatge (aigua, llum, gas) no estarà cometent un delicte de coaccions, sempre que els ocupants no tinguin cap dret legítim sobre l’habitatge.

Aquesta despenalització serveix per a tots els casos?

És important assenyalar que aquesta protecció només s’aplica a ocupacions il·legals pures: aquells casos en els quals els ocupants mai han tingut cap contracte, títol o autorització per a residir en l’habitatge. En canvi, no s’aplica als anomenats “inquiokupas”: inquilins que van accedir legalment mitjançant contracte de lloguer, però que han deixat de pagar. En aquests casos, el procediment correcte continua sent el desnonament judicial per impagament. Tallar els subministraments en aquests casos sí que pot ser constitutiu de delicte.

Com hem d’actuar?

Encara que la nova doctrina és favorable, no ho val tot. És essencial actuar amb prudència:

• No tallar físicament els subministraments manipulant comptadors, vàlvules o instal·lacions. Això sí que pot constituir coacció o fins i tot danys.
• El camí idoni està en funció de sol·licitar la baixa dels subministraments a través de les companyies corresponents acreditant que l’habitatge és objecte d’ocupació il·legal.

S’aplicarà aquesta doctrina en tota Espanya?

De moment, aquest criteri només ha estat aplicat a Catalunya. No obstant això, és molt probable que altres Audiències del país adoptin postures similars, i que el Tribunal Suprem acabi unificant doctrina en l’àmbit nacional. Molts jutges ja han expressat la seva preocupació pel desequilibri legal que sofrien els propietaris, per la qual cosa aquesta línia jurisprudencial podria estendre’s ràpidament.

En conclusió, si bé és una victòria parcial, és molt significativa, doncs, encara que l’ocupació il·legal continua sent un fenomen complex i difícil d’erradicar, aquesta nova doctrina suposa una eina legal clau per als propietaris. Els propietaris deixen d’estar penalment exposats si tallen els subministraments legalment, propiciant alleujar la càrrega econòmica generada i al mateix temps recuperen un mínim control sobre la seva propietat. És clar que aquestes actuacions no substitueixen als processos judicials necessaris per a recuperar l’immoble, però marquen un abans i un després en la manera d’enfrontar-se a aquest problema.

Una bona notícia que retorna una mica de justícia i de sentit comú al sistema legal.

El Codi Civil defineix el testament en l’article 667 com: “L’acte pel qual una persona disposa per a després de la seva mort de tots els seus béns o de part d’ells“. El testament no és un acte, sinó un negoci jurídic, integrat per una declaració de voluntat l’efecte de la qual és coincident amb aquella declaració. Ressalta la naturalesa imperativa, en el sentit que el testador no prega o aconsella, sinó que ordena o mana el que vol que es faci, a fi de produir els seus efectes després de la seva mort.

El testament és l’eina que l’ordenament jurídic facilita al testador per a garantir que els seus béns es reparteixin conforme a la seva voluntat després de la seva defunció.

Potser una forma poc coneguda de testament és l’hològraf. L’article 678 del Codi Civil indica que es diu hològraf al testament escrit pel mateix testador i en la forma i amb els requisits que la legislació determina.

El testament hològraf no es troba regulat en totes les legislacions forals i en les quals sí que es troba presenta diferències interessants i notòries. A Catalunya, la seva regulació es troba en el Llibre IV del Codi Civil de Catalunya, en els articles 421-17 i següents i presenta diferències notòries versus el Dret Comú.

A Catalunya només es reconeixen dos tipus de testament, el notarial i l’hològraf, quedant suprimits els testaments atorgats davant testimonis que sí que es contemplen en el Codi Civil com són,

• el testament davant perill imminent de mort que pot atorgar-se davant cinc testimonis idonis,
• o en cas d’epidèmia que pot atorgar-se davant tres testimonis majors d’edat.

Una altra diferència és que en la legislació espanyola comuna només poden atorgar testament els majors d’edat mentre que a Catalunya pot atorgar testament hològraf el menor emancipat.

El testament hològraf destaca per la seva senzillesa i facilitat d’execució, però també presenta uns certs requisits i riscos que han de tenir-se en compte.

Què és el Testament Hològraf?

El testament hològraf és aquell que el testador redacta de pròpia mà, sense necessitat que intervingui un notari en el moment de creació.

Quines són les seves característiques?

Perquè el testament hològraf sigui vàlid cal:

• Que estigui escrit pel testador de manera autògrafa.
• Que estigui signat pel testador en totes les seves fulles.
• Ha de constar el lloc i data del seu atorgament.
• Si conté paraules ratllades, esmenades, afegides o entre línies, l’atorgant ha de salvar-los amb la seva signatura.

Enfront d’altres formes testamentàries no es requereix la presència de testimonis ni la intervenció d’un notari en el moment de la seva redacció, la qual cosa el converteix en una opció accessible i ràpida. Ho pot realitzar qualsevol persona en qualsevol moment i no sols no requereix que es redacti amb llenguatge tècnic sinó que com més clar sigui el llenguatge emprat, més fàcil serà després interpretar la voluntat del testador.

Quins són els avantatges del testament hològraf?

A diferència d’altres formes testamentàries, podríem dir que els avantatges del testament hològraf són:

1. Simplicitat i rapidesa: No requereix tràmits notarials per a la seva redacció.
2. Practicitat: no necessita ajuda de ningú.
3. Estalvi econòmic: no genera cap despesa en el moment del seu atorgament (quan implica alguna despesa el testador ja ha mort).
4. Privacitat: El testador pot redactar-lo sense que tercers coneguin el seu contingut.
5. Flexibilitat: Es pot modificar en qualsevol moment, simplement redactant un nou testament que deixi sense efecte l’anterior.

Quins són els seus inconvenients?

Malgrat els seus avantatges, el testament hològraf també presenta inconvenients i riscos que han de ser valorats:

1. Possibilitat d’extraviament o destrucció: Com que no està registrat, pot perdre’s o ser destruït per algú amb interès en què no es compleixi.
2. Dificultat en la interpretació: Si el llenguatge és ambigu o poc clar, podria generar disputes entre els hereus.
3. Major possibilitat que el testador consigni de manera errònia la seva voluntat i que algunes disposicions puguin incórrer en causes de nul·litat.
4. Falsificació o impugnació: Perquè no compta amb un notari que validi la seva autenticitat en el moment de la seva redacció, és susceptible de ser impugnat.
5. Necessitat d’adveració i protocol·lització després de la defunció: Per fer constar la validesa legal, el testament hològraf ha de ser protocol·litzat per notari per a ser elevat a públic i produir efectes, sent fins al moment un mer document privat.

Procediments a seguir després de la defunció del testador.

Una vegada mort el testador, qualsevol persona amb interès legítim (hereus, legataris, marmessors) ha de presentar el testament davant un notari per a la seva adveració i protocol·lització. El notari seguirà els següents passos:

1. Verificació de l’autenticitat: S’analitzarà la lletra i signatura del testador, per a això podran requerir-se peritatges cal·ligràfics.
2. Acarament amb documents previs: Si existissin altres testaments anteriors, es comprovarà si l’hològraf els revoca o contradiu.
3. Inscripció en el Registre d’Actes d’Última Voluntat: Una vegada validat, el testament s’inscriu oficialment i assorteix plens efectes legals.

Si el testament hològraf no és presentat dins del termini de quatre anys, caduca i es tindrà per inexistent, aplicant-se la successió intestada.

Recomanacions finals.

• Guardar el testament en un lloc segur i notificar a un familiar o persona de confiança sobre la seva existència.
• Evitar ambigüitats i expressions confuses per a minimitzar el risc de disputes.
• Cal considerar l’opció de registrar un testament davant notari per a evitar problemes d’autenticitat i garantir el seu compliment.

Concloem que el testament hològraf a Catalunya és una alternativa vàlida, ràpida i econòmica per a disposar del patrimoni després de la defunció. No obstant això, també comporta uns certs riscos que poden fer que la seva validesa sigui qüestionada o que acabi sent inaplicable. Per a garantir que la voluntat del testador es compleixi sense inconvenients, és fonamental complir amb tots els requisits legals i considerar la possibilitat d’atorgar un testament notarial, que ofereix major seguretat jurídica.

Li recordem que a Domenech Delsors comptem amb una àrea jurídica experta en Dret de Família i Successions, dedicada a oferir-li un assessorament integral i personalitzat en cada etapa de la seva vida personal i patrimonial. Pot consultar tots els nostres articles sobre aquesta matèria en la nostra secció dedicada.

Llei orgànica 1/2025 de Mesures en matèria d’eficiència del Servei Públic de Justícia.

En els últims dies, nombrosos mitjans s’han fet eco de l’allau de demandes presentades en els jutjats civils per a evitar els nous requisits processals que, des del dia 3 d’abril, resulten exigibles en gran part dels procediments civils.

Aquesta situació s’explica pels nombrosos canvis introduïts per la nova Llei, que suposen una autèntica segona revolució en la forma de conducta.

Entre els més destacables és la incorporació dels anomenats “mitjans adequats de solució de controvèrsies (d’ara endavant, MASC) com un requisit de procedibilitat en l’àmbit civil, amb el propòsit d’incentivar la resolució extrajudicial de conflictes, reduir la saturació dels jutjats i promoure alternatives que descongestionin el sistema judicial.

Així es justifica en el preàmbul de la Llei:

“Han passat més de trenta-cinc anys des que la Llei orgànica 6/1985, d’1 de juliol, del Poder Judicial, dugués a terme una “revolució-evolució” de l’organització territorial del Poder Judicial, a més, malgrat les nombroses reformes d’aquest cos legal, no hi ha hagut un canvi substancial en l’organització dels tribunals pel que fa a la seva planta i demarcació, atès que s’ha mantingut la divisió territorial des del municipi com a element bàsic, i la consideració que els jutjats són el primer graó d’accés a la Justícia,  i els tribunals, ens col·legiats d’organització i enjudiciament, constitueixen un graó superior. Aquest model d’organització judicial, en el seu moment, responia a les necessitats d’una societat que res té a veure amb la societat espanyola d’avui, que és molt més complexa a nivell social, econòmic, tecnològic, d’infraestructures, i, sobretot, donat l’augment dels conflictes judicials. En conseqüència, aquest model organitzatiu ha quedat obsolet, i ha vingut provocant disfuncions i insuficiències estructurals en l’àmbit de l’Administració de Justícia que és necessari corregir, perquè s’ha produït una pèrdua de confiança en el sistema per part dels ciutadans.”

Els MASC han estat concebuts amb la intenció de disminuir significativament la litigiositat en l’àmbit civil, promovent solucions consensuades entre les parts que evitin la necessitat de recórrer als tribunals i, al mateix temps, alleugerir la càrrega de treball que enfronten els jutjats d’aquesta jurisdicció. Aquest mecanisme busca no sols resoldre conflictes de manera més ràpida i eficient, sinó també fomentar una cultura de diàleg, negociació i entesa mútua entre els litigants, contribuint a una justícia més accessible i menys adversària.

La Llei Orgànica 1/2025 ofereix diferents mitjans aptes de resolució de conflictes per via no judicial: mediació, conciliació, acudir a l’opinió neutral d’una persona experta independent, si es formula una oferta vinculant confidencial, si s’empra qualsevol altre tipus d’activitat negociadora, reconeguda en aquesta o altres lleis, estatals o autonòmiques, quan l’activitat negociadora es desenvolupi directament per les parts, o entre els seus advocats o advocades sota les seves directrius i amb la seva conformitat, o quan es recorri a un procés de dret col·laboratiu.

Una de les novetats de major transcendència, es concreta en el fet que aquests mitjans es converteixen en un requisit de procedimentalisme, fins al punt que la seva no acreditació es converteix en causa d’inadmissió de la demanda.

La mateixa Llei orgànica 1/2025, eximeix algunes matèries de la realització d’una activitat prèvia negociadora. Aquestes matèries aquestes taxades i entre elles destaquem:

• de drets fonamentals;
• l’adopció de mesures judicials de suport a les persones amb discapacitat;
• la filiació, paternitat i maternitat;
• la tutela sumària de la tinença o de la possessió d’una la tutela judicial civil cosa o dret per qui hagi estat despullat d’elles o pertorbat en el seu gaudi;
• la pretensió que el tribunal resolgui, amb caràcter sumari, la demolició o enderrocament d’obra, edifici, arbre, o qualsevol altre objecte anàleg en estat de ruïna i que amenaci causar danys a qui demandi;
• o el judici canviari.

És a dir, en processos com a desnonaments per ocupació en precari o accions de tutela de possessió, el requisit de MASC no resulta exigible a causa de la impossibilitat pràctica d’identificar o localitzar al requerit, la qual cosa faria inviable qualsevol intent de negociació prèvia.

És molt important tenir en compte que l’intent de negociació ha de ser real i creïble, no pot ser fictici. Per això, s’exigeix que les actuacions negociadores siguin documentades. Els requisits de documentació són diferents en funció del sistema utilitzat.

L’article 10 de la Llei Orgànica 1/2025 exigeix que l’intent de MASC s’acrediti mitjançant prova documental fefaent, preferentment a través de mitjans com el burofax, el requeriment notarial o el correu certificat amb justificant de recepció, que ofereixen certesa sobre l’enviament i la recepció, havent d’existir una intenció d’evitar el litigi per part de l’empresari demandant. Aquests mètodes garanteixen que l’esforç de negociació sigui verificable i objectiu, evitant controvèrsies sobre la seva existència o abast. L’elecció d’aquests instruments reflecteix la necessitat de claredat i formalitat en un requisit que condiciona l’accés a la via judicial.

El principi pro actione assegura que l’accés a la justícia no quedi supeditat a la col·laboració o resposta del requerit, cosa que permet que es considerin prou els esforços raonables del demandant per a acreditar l’intent de MASC, fins i tot si no hi ha contestació. Això protegeix la part activa de possibles maniobres obstruccionistes i reforça la idea que el compliment del requisit depèn de la iniciativa de l’actor, no de la voluntat del contrari. Així, s’evita que el sistema es torni excessivament rígid o dependent de factors externs al control del demandant.

El correu electrònic es considera un mig vàlid per a acreditar l’intent de MASC sempre que les parts l’hagin pactat prèviament com a canal habitual de comunicació o ho hagin utilitzat de manera reiterada, amb un mínim de tres intercanvis en els sis mesos anteriors al conflicte. Aquesta condició assegura que l’ús de l’email sigui consensual i habitual, evitant el seu ús arbitrari o improvisat. L’acceptació del correu electrònic com a eina vàlida modernitza el procediment i l’alinea amb les dinàmiques actuals d’interacció entre les parts.

Per a acreditar l’intent mitjançant correu electrònic, n’hi ha prou amb presentar el justificant d’enviament generat pel sistema i, si està disponible, una resposta del destinatari que confirmi la recepció del missatge. En absència de resposta, el demandant ha de complementar la prova amb elements addicionals, com a captures de pantalla, confirmacions de lectura o testimoniatges que evidenciïn el lliurament efectiu. Aquesta exigència busca garantir la fiabilitat del mig electrònic, equilibrant la seva flexibilitat amb la necessitat de certesa processal.

L’article 9 de la Llei Orgànica 1/2025 consagra la confidencialitat com un principi rector de les negociacions en el marc dels MASC, limitant el seu ús en el procés judicial a dades objectives —com a dates o mitjans emprats— sense permetre la revelació del contingut detallat de les converses.

La pretensió d’aquest article no és una altra que informar a grans trets d’un canvi legislatiu important que a priori cregui dubtes sobre si aquest canvi aconseguirà donar els fruits desitjats quant a l’agilitació de descongestió dels jutjats.

A partir de la nova reforma la intervenció d’un advocat en la negociació serà imprescindible a fi de donar compliment a les normes de procedimentalisme i els drets que atenen les parts en aquesta negociació prèvia que haurà d’estar degudament documentada.

El TJUE fulmina la falta de registre horari en l’ocupació domèstica.

El Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) ha estat categòrica: els ocupadors domèstics estan obligats a registrar la jornada diària de les treballadores de la llar. No fer-ho suposa una vulneració del dret comunitari i deixa en una situació d’indefensió a milers d’empleades, un sector altament feminitzat i precaritzat.

Dit d’una altra manera, els ocupadors domèstics han d’establir un sistema que permeti a aquest col·lectiu—compost pràcticament majoritàriament per dones— computar la seva jornada laboral diària, igual que qualsevol treballador, perquè en cas contrari es veu privat de la possibilitat de determinar de “manera objectiva i fiable” el nombre d’hores de treball fet i la seva distribució en el temps.

Aquesta sentència respon al cas d’una empleada de llar a Espanya acomiadada de manera improcedent. Els seus ocupadors estaven obligats a compensar-la per vacances no gaudides i pagues extres, però el jutge nacional va considerar que no hi havia proves suficients de les hores treballades ni del salari reclamat. La raó: la normativa espanyola eximeix a les llars familiars de l’obligació de registrar el temps de treball efectiu dels seus empleats.

Davant aquesta situació, el tribunal espanyol va preguntar al TJUE si aquesta excepció és compatible amb el dret europeu. La resposta és clara: no ho és. El tribunal amb seu a Luxemburg recorda que en una sentència dictada el 14 de maig de 2019 ja va assenyalar que tots els estats membres han d’imposar a les empreses un sistema objectiu, accessible i fiable que permeti registrar la jornada laboral diària realitzada per cada treballador.

Contràriament, el Ministeri de Treball va publicar el maig de 2019 una guia oficial per a resoldre els dubtes dels ocupadors sobre com aplicar la normativa que obliga a apuntar l’hora d’entrada i sortida de tota la plantilla. Aquest document va assenyalar en el seu primer punt que “el registre horari s’aplica a la totalitat de treballadors, al marge de la seva categoria o grup professional, a tots els sectors d’activitat i a totes les empreses, qualsevol que sigui la seva grandària o organització del treball, sempre que estiguin incloses en l’àmbit d’aplicació que defineix l’article 1 de l’Estatut dels Treballadors”. I va afegir que també estaven obligats de fitxar la jornada “treballadors ‘mòbils’, comercials, temporals, treballadors a distància o qualssevol altres situacions en les quals la prestació laboral no es desembolica, totalment o parcialment, en el centre de treball de l’empresa”.

No obstant això, aquesta guia excloïa a l’alta direcció i altres treballadors amb relacions laborals especials que, en aquests casos, hauran d’estar al que digui la seva norma específica, com a empleats de llar, esportistes o “els penats en institucions penitenciàries”.

No és la primera vegada que la justícia europea treu els colors a Espanya per la falta de drets en l’ocupació domèstica. En 2019, el TJUE ja va declarar il·legal la normativa espanyola que permetia als ocupadors saltar-se el registre de jornada laboral. El tribunal ha estat contundent: qualsevol interpretació o pràctica administrativa que exoneri els ocupadors d’establir un sistema de registre horari és contrària a la Directiva Europea sobre ordenació del temps de treball.

Per què és tan greu? Perquè sense un sistema de control horari, les empleades de la llar no poden demostrar quantes hores han treballat ni exigir el pagament del qual els correspon. És una carta blanca per a l’explotació i la impunitat. El TJUE també posa el focus en la dimensió de gènere del problema. L’ocupació domèstica és un sector majoritàriament femení i, en molts casos, integrat per dones migrants. No comptar amb un registre horari perpetua la seva precarietat i facilita la discriminació indirecta per raó de sexe. El tribunal deixa clar que, encara que poden existir particularitats segons el sector d’activitat, les excepcions no poden buidar de contingut la normativa europea. En altres paraules: no es poden fer paranys per a continuar permetent abusos.

Espanya té ara la responsabilitat de corregir aquesta situació. El Projecte de Llei de Reducció de Jornada Laboral, que es tramitarà pròximament, preveu un marc reglamentari per al registre de jornada que inclourà també a les empleades de la llar. La justícia europea ha parlat i l’Estat espanyol ha de garantir que les treballadores de la llar no continuïn sense un control horari que eviti en la mesura del possible la seva explotació.