Recentment hem tingut accés a la sentència de 28 de febrer de 2024, ponència del magistrat Rafael Toledano Cantero, l’alt tribunal revisa la seva anterior jurisprudència, establerta en diverses sentències de maig de 2020.

La Secció Segona de la Sala Tercera del Tribunal Suprem, en la sentència de 339/2024, de 28 de febrer, ha declarat que cal obtenir la devolució del pagat per plusvàlua municipal -l’Impost sobre l’Increment del Valor dels Terrenys de Naturalesa Urbana- en liquidacions tributàries fermes, quan en la transmissió per la qual es va girar la liquidació tributària no va existir increment del valor dels terrenys i, per tant, es va pagar per un guany que realment no es va produir.

L’obstacle per a la devolució del pagat en tal concepte era que, en els casos de liquidacions fermes, és a dir, que no es van recórrer dins de termini, no existia un llit clarament establert en la legislació tributària per a obtenir la revisió d’ofici d’aquestes liquidacions, encara que fossin el resultat d’haver aplicat una llei inconstitucional.

La sentència del Tribunal Constitucional 59/2017 d’11 de maig va declarar inconstitucional determinades normes de la regulació de l’Impost sobre l’Increment del Valor dels Terrenys de Naturalesa Urbana, sempre que en la transmissió gravada no s’havia produït un increment del valor dels terrenys. Però la doctrina jurisprudencial fins ara havia vingut considerant que aquesta declaració d’inconstitucionalitat, pels termes parcials i condicionats en què es va realitzar, no podia afectar els actes de liquidació fermes i consentits, per no existir llit de revisió d’ofici en la Llei General Tributària.

La recent Sentència conclou que, al no existir cap limitació d’efectes en la declaració d’inconstitucionalitat que va fer la sentència del Tribunal Constitucional 59/2017, les liquidacions fermes per plusvàlua que van obligar a pagar als contribuents en aquests casos, en els quals no va existir cap increment de valor dels terrenys, són nul·les de ple dret, i que la regla general que imposa la Constitució per a aquests casos és limitar al màxim possible els efectes de la llei inconstitucional.

El Tribunal Suprem valora que l’aplicació de la llei inconstitucional ha imposat, en aquests casos, una càrrega tributària allí on no havia existit cap augment de valor ni riquesa que pogués ser sotmesa a tributació. Considera el Tribunal Suprem que en aquestes situacions existeix vulneració del principi de capacitat econòmica i de prohibició de confiscatorietat garantit per l’article 31.1 de la Constitució Espanyola, i que la mateixa Constitució imposa que es deixin sense efecte, en tot el que sigui possible, ja que són efectes de l’aplicació d’una llei inconstitucional.

Amb aquesta perspectiva d’interpretació conforme a la Constitució, el Tribunal Suprem afirma que l’article 217.1. g) de la Llei General Tributària sí que permet la revisió d’ofici d’aquestes liquidacions fermes en casos d’inexistència d’increment de valor dels terrenys, ja que, encara que la redacció de la Llei General Tributària no és explícita a acollir aquests casos com a supòsits de nul·litat de ple dret, la pròpia Constitució i la Llei orgànica del Tribunal Constitucional permeten qualificar de nul·les aquestes liquidacions, i que aquest conjunt de normes constitucionals habiliten per a acudir a la revisió d’ofici i sol·licitar dels Ajuntaments la devolució de l’import pagat per tals liquidacions, amb els interessos corresponents.

Dit d’una altra manera, la Sala contenciosa administrativa del Tribunal Suprem, ve a establir que:

1) Qualsevol situació que susciti dubtes sobre si va existir o no aplicació de la norma a un supòsit en el qual resultaria inconstitucional pot resoldre’s en el curs del propi procediment de revisió d’ofici.

2) Per això, si la situació no concorre amb la suficient evidència, la revisió d’ofici haurà de ser rebutjada.

3) La revisió d’ofici ha de prendre en consideració (ponderar) tots els interessos concernits, i, especialment, si ha existit afectació substancial de principis constitucionals per l’acte ferm d’aplicació de la norma declarada inconstitucional.

4) En el cas de les liquidacions per Impost sobre l’Increment del Valor dels Terrenys de Naturalesa Urbana que haguessin gravat transmissions en les quals no hagi existit increment del valor del sòl, no es pot obviar que no sols es tracta d’actes nuls, sinó que, a més, són actes que han produït una lesió efectiva d’un principi de rang constitucional, el de capacitat econòmica com a fonament i límit de l’obligació de contribuir al sosteniment de les càrregues públiques, i han vulnerat de manera real i efectiva la prohibició de confiscatorietat de l’article 31.1 de la Constitució, per la qual cosa el restabliment del ple respecte a la Constitució exigeix la possibilitat d’obrir el llit de revisió de tals actes, per a impedir la perpetuació d’una lesió d’aquests valors constitucionalment protegits.

5) Per contra, no existeix gens d’interès jurídic digne de protecció que s’oposi a la revisió d’ofici, ni ho reclama el principi de seguretat jurídica, perquè la seguretat jurídica precisament es garanteix a través de la remoció d’efectes dels actes que, d’una altra manera, perpetuarien una lesió de principis constitucionals protegits en l’article 31.1 de la Constitució.

6)
La potestat de revisió d’ofici haurà de ponderar el temps transcorregut des que es va produir l’ingrés de la quantitat liquidada per l’acte nul de ple dret fins que s’insta la revisió.

Amb aquesta resolució judicial es fixa criteri en una qüestió que ha estat resolta de manera dispar en els diferents Jutjats i Tribunals contenciós-administratius, i es modifica la pròpia jurisprudència del Tribunal Suprem.

La entrada El Dret a la devolució del pagat per plusvàlua se publicó primero en Domenech Delsors Advocats.

La Sentència del Tribunal Constitrucional de 26 d’octubre de 2021 va declarar inconstitucional el mètode de càlcul de l’Impost sobre l’Increment del Valor de Naturalesa Urbana (IIVTNU), més conegut com a Impost de Plusvàlua Municipal. Recordem que la plusvàlua és l’impost que grava l’increment del valor del sòl en les compravendes de propietats. És a dir relatives a habitatges, però també operacions amb locals comercials i fins a places de garatge.

La Direcció General de Tributs, ha resolt definitivament aquesta controvertida qüestió. En la seva “consulta vinculant V-3074” confirma que la sentència del Tribunal Constitucional que declara nul·la la fórmula de càlcul de l’impost de plusvàlua municipal «impossibilita la liquidació i exigibilitat de l’impost, fins avui en la qual el legislador estatal dugués a terme les modificacions».

En altres paraules:

«tots els contribuents que venguessin o heretessin els seus locals entre el 26 d’octubre -data en la qual es va emetre la sentència- i el 9 de novembre – data en la qual el Govern va aprovar la nova base de càlculs per a l’impost- estan exempts de pagar aquest impost»

perquè, quan van realitzar l’operació, el tribut havia estat ‘expulsat’ del nostre ordenament jurídic..

D’antuvi i per a fer-se una idea de les dimensions d’aquesta exempció, segons les xifres publicades pel Col·legi de Registradors, a l’octubre de 2021 es van efectuar un total de 86.139 compravendes immobiliàries -habitatges, locals etc.- i al novembre van ser 93.178.

Això no vol dir que les de tots dos mesos hagin quedat automàticament exemptes, però totes les d’octubre és gairebé segur que sí, perquè difícilment va poder donar temps a notificar i liquidar l’impost. Al novembre les que es van fer abans del dia 9, també.

Però això no és tot: Fins i tot algunes de les compravendes anteriors a octubre també podrien estar exemptes, bé perquè encara no estava practicada la liquidació, o bé perquè s’havia impugnat o reclamat i no hi havia resolució ferma.

Quins contribuents han pogut quedar exempts de l’Impost de Plusvàlua municipal?

La plusvàlua ha estat qüestionada tant pel mètode de càlcul, en basar-se en mòduls, valors i paràmetres que fixa cada ajuntament i que no tenen en compte l’evolució del mercat, com també perquè grava l’increment de valor del terreny entre la compra i la venda, i es liquida a pesar que aquesta venda en la realitat no suposi cap benefici sinó tot el contrari.

Això ha fet que els recursos a aquest impost hagin estat freqüents des de fa molts anys. Nombrosos contribuents desconeixen si tenen dret a recuperar l’impost que ja van pagar o a anul·lar-lo si encara no l’havien abonat a 26 d’octubre.

Doncs bé, cal posar l’atenció en tres aspectes:

• si l’impost ha estat per liquidació de l’ajuntament o per autoliquidació del contribuent;
• si ja l’han abonat o no;
• i sobretot si van recórrer en termini abans que sortís la sentència del Suprem. Aquesta data, el 26 d’octubre, és la que donarà o retirar la possibilitat de quedar exempt del tribut, va explicar Luis de l’Amo, secretari tècnic del REAF del Consell General d’Economistes (CGE).

Seguint les seves paraules,

«en una situació normal i amb l’autoliquidació, el contribuent podria en els quatre anys següents -si considera que s’ha perjudicat amb aquesta autoliquidació- sol·licitar la rectificació. Si no han passat els quatre anys, calia pensar que sobre la base de la sentència, es podia sol·licitar la devolució dels diners. En el cas de les declaracions liquidacions el termini seria només d’un mes”.

Sobre la base de la Sentència del Tribunal Constitucional i de la consulta vinculant de la Direcció General de Tributs, els experts veuen tres possibilitats per a l’exempció de pagament o recuperació del pagat:

• Haver venut o heretat la propietat després del 26 d’octubre de 2021 i abans del 9 de novembre: Un autònom embeni una propietat, o la rep en herència o donació entre el dia 26 d’octubre i el 9 de novembre. L’impost en aquest cas no és exigible, ho diu la sentència, ja que expulsa de l’ordenament els articles corresponents
• Compravendes anteriors al 26 d’octubre on l’Impost de Plusvàlua del qual no s’hagués liquidat o autoliquidat a aquesta data: Es tracta d’aquelles operacions que no estiguessin notificades a 26 d’octubre. També les que estiguessin notificades, però en les quals el contribuent no hagués practicat encara l’autoliquidació de l’impost a aquesta data i estigués en termini, o que no se li hagués liquidat. És a dir, no sols les compravendes que s’hagin produït entre el 26 d’octubre i el 9 de novembre quedaran exemptes, sinó també, per exemple, una herència que es va efectuar al juny de 2021
• Haver recorregut la liquidació o autoliquidació en termini abans del 26 d’octubre de 2021: Un autònom que ja hagués fet l’autoliquidació -l’hagués pagat o no- i després rectifiqués o que rebés liquidació i que recorregués. Si en tots dos casos ho hagués fet abans del 26 i abans d’aquesta data no hi hagués hagut sentència o resolució administrativa ferma, l’òrgan hauria de retornar automàticament l’impost, en cas d’haver-lo cobrat. Si no s’havia pagat encara, el contribuent quedaria exempt.

Articles relacionats:

10 de novembre 2021, Entra en vigor la reforma de la plusvàlua. La norma definitiva?

8 de novembre 2021, Per on anirà el nou impost de plusvàlua?

La entrada Plusvàlua: Garrotada a les arques públiques se publicó primero en Domenech Delsors Advocats.

La primera, data de 2017. Llavors es va declarar inconstitucional que s’hagués d’abonar aquest impost fins i tot quan s’havia produït una pèrdua de valor de l’immoble.

És a dir, si, per exemple, algú va comprar un habitatge en 2006, en el cicle alcista de preus, i la va vendre en 2015, quan estaven a la baixa, per menor valor que quan la va adquirir, era també gravat per aquest impost.

Una segona sentència va arribar en 2019, quan es va fixar com a nuls aquells casos on la quota a abonar era major que el mateix increment del valor.

Què hem de saber de la plusvàlua?

L’impost de plusvàlua, denominat tècnicament, impost sobre l’increment del valor dels terrenys de naturalesa urbana (IIVTNU), és l’impost que grava la revaloració que ha tingut el sòl urbà sobre el qual està edificat un immoble, sent la diferència entre el moment en el qual es va adquirir i la data en què s’embeni.

Aquest impost grava tres tipus d’actes diferents:

• una compravenda,
• una donació,
• o una herència.

L’impost està regulat per una llei estatal, però la seva gestió i recaptació la realitzen els ajuntaments, principals perjudicats per la declaració d’inconstitucionalitat de la norma en veure reduïts molt considerablement els seus ingressos.

Qui ho paga i qui ho cobra?

Aquí es distingeixen tres tipus de transmissió:

• Si es produeix una compravenda, és el venedor qui ha de pagar aquest impost, en ser qui ha tingut aquesta suposada plusvàlua.
• Si és una donació, no obstant això, és qui rep aquest immoble el que ha d’abonar el IIVTNU.
• Finalment, si és una herència, evidentment, és qui la rep el que ha d’abonar-la.

La norma és estatal i depèn del Ministeri d’Hisenda. No obstant això, és un tribut gestionat i recaptat pels ajuntaments i, en algunes ocasions, per les diputacions provincials.

Què ha dit el Tribunal Constitucional?

El Tribunal Constitucional (TC) declara la inconstitucionalitat dels articles 107.1, 107.2.a) i 107.4 del text refós de la Llei reguladora de les Hisendes Locals (aprovat pel Reial decret legislatiu 2/2004, de 5 de març, TRLHL) per possible vulneració de l’article 31.1 de la Constitució.

L’article 31.1 de la Constitució ve a dir que tots els ciutadans contribuiran al sosteniment de les despeses públiques d’acord amb la seva capacitat econòmica mitjançant un sistema tributari just inspirat en els principis d’igualtat i progressivitat que en cap cas tindrà abast confiscatori.

La qüestió d’inconstitucionalitat plantejada al Tribunal era si la forma en la qual es determina la base imposable de l’Impost sobre l’Increment del valor dels Terrenys vulnera el principi de capacitat econòmica i la conclusió a la qual (ara) s’arriba és que:

«En conseqüència, el manteniment de l’actual sistema objectiu i obligatori de determinació de la base imposable, per ser aliè a la realitat del mercat immobiliari i de la crisi econòmica i, per tant, al marge de la capacitat econòmica gravada per l’impost i demostrada pel contribuent, vulnera el principi de capacitat econòmica com a criteri d’imposició (article 31.1 CE) (Fonament Jurídic 5).»

El Tribunal Constitucional anul·la en la pràctica el mètode de càlcul de la base sobre la qual s’aplica l’impost. Fins ara la quota es calculava automàticament en el moment de la transmissió del bé en funció del valor marcat per l’Impost de Béns immobles (IBI) i era un percentatge depenent dels anys transcorreguts des de l’adquisició, no del seu preu. Per tant, sempre sortia a pagar. Aquest mètode de càlcul és el que ara declara nul el Constitucional.

Fins aquí era el que es preveia de la Sentència i molts ja estaven pensant en les nombroses reclamacions que anaven a produir-se en tractar-se d’un impost clarament confiscatori. En els despatxos d’advocats es rumorejava que la nova normativa que del Ministeri d’Hisenda tindria una disposició transitòria que permetria la seva aplicació a situacions anteriors a la seva entrada en vigor.

Però aquest impost és una de les més importants fonts de finançament per a molts ajuntaments: ve a suposar el 27% dels ingressos de Madrid i sobre el 22% a Barcelona.

El Tribunal Constitucional ha estat taxatiu. Diu literalment la Sentència:

D’altra banda, no poden considerar-se situacions susceptibles de ser revisades amb fonament en la present sentència aquelles obligacions tributàries reportades per aquest impost que, a la data de dictar-se la mateixa, hagin estat decidides definitivament mitjançant sentència amb força de cosa jutjada o mitjançant resolució administrativa ferma. A aquests exclusius efectes, tindran també la consideració de situacions consolidades (i) les liquidacions provisionals o definitives que no hagin estat impugnades a la data de dictar-se 31 aquesta sentència i (ii) les autoliquidacions la rectificació de les quals no hagi estat sol·licitada exarticle 120.3 LGT a aquesta data (Fonament Jurídic 6 B).

En contra de la Sentència s’ha alçat l’Organització de Consumidors i usuaris (OCU) la qual ha declarat públicament que lamenta que la nul·litat de la plusvàlua no tingui efectes retroactius i exigeix la seva devolució d’ofici.

Aquest assumpte no queda resolt ja que, en els pròxims dies el Govern donarà a conèixer la nova manera de càlcul de l’impost que haurà de respectar el dictat del Tribunal Constitucional.

Una alternativa a la situació creada pel Tribunal Constitucional podria ser  la prevista en l’article 32.4 de la LRJSP, precepte en el qual es disposa que:

«Si la lesió és conseqüència de l’aplicació d’una norma amb rang de llei declarada inconstitucional, procedirà la seva indemnització quan el particular hagi obtingut, en qualsevol instància, sentència ferma desestimatòria d’un recurs contra l’actuació administrativa que va ocasionar el mal, sempre que s’hagués al·legat la inconstitucionalitat posteriorment declarada.»

No obstant això, cal estar sempre al cas concret i als seus antecedents atesa la màxima cautela.

Previsió que sembla donar cobertura a la situació que crea la sentència del Tribunal Constitucional i que, de ben segur, serà font d’un nou conflicte.

De moment quedem a l’espera del Reial Decret que dictarà el Govern sense avançar cap contingut fins a la seva promulgació.

La entrada Per on anirà el nou impost de plusvàlua? se publicó primero en Domenech Delsors Advocats.

El passat 11 de maig de 2017 s’ha fet el pas definitiu cap a una fiscalitat més justa en proclamar el Ple del Tribunal Constitucional per unanimitat la inconstitucionalitat i nul·litat dels arts. 107.1, 107.2 a) i 110.4 del text refós de la Llei Reguladora de les Hisendes Locals, aprovat pel Reial decret Legislatiu 2/2004, en entendre que l’ Impost sobre l’Increment del Valor dels Terrenys de Naturalesa Urbana vulnera el principi constitucional de capacitat econòmica.

Aquesta conculcació es produeix en la mesura en què no es vincula necessàriament a l’existència d’un increment real del valor del bé, “sinó a la mera titularitat del terreny durant un període de temps”. En efecte, la base imposable d’aquest impost es determina aplicant al valor cadastral del terreny un percentatge que al seu torn resulta de multiplicar el coeficient aprovat per l’Ajuntament pel nombre d’anys des de l’adquisició de l’immoble, sense tenir en compte si la transmissió produeix un guany o una pèrdua en el transmitent. Aquesta circumstància, explica el Tribunal, impedeix al ciutadà complir amb la seva obligació de contribuir «d’acord amb la seva capacitat econòmica (art. 31.1 CE)».

El Tribunal Constitucional considera per unanimitat que l’impost, que va recaptar 2.439 milions d’euros en el 2015, és inconstitucional en aquests casos, molt habituals des que va esclatar la crisi econòmica. Aquest tribut en teoria grava la revaloració dels immobles quan són venuts però, en la pràctica, és abonat sempre, encara que hagin perdut valor. El Tribunal Constitucional no anul·la l’impost sinó la seva aplicació automàtica en casos en què no hi hagi revaloració.

El Tribunal ha conclòs que l’establiment pel legislador d’impostos que gravin l’increment del valor dels terrenys és constitucionalment admissible sempre que aquells respectin el principi de capacitat econòmica; a més, la sentència assenyala que, per salvaguardar aquest principi, l’impost no pot en cap cas gravar actes o fets que “no siguin exponents d’una riquesa real o potencial”.

Aquesta sentència reitera la doctrina establerta pel Tribunal en les anteriors sentències 26/2017 i 37/2017, referides, respectivament, a l’establiment d’aquest mateix impost als Territoris Històrics de Guipúscoa i Àlaba La inconstitucionalitat de la norma obre la via per als contribuents que haguessin venut amb pèrdues els seus immobles a la reclamació de la devolució de les quotes derivades de les autoliquidacions i liquidacions no prescrites; quant a les prescrites, haurà d’analitzar-se la possibilitat d’instar un procediment de reclamació patrimonial a l’administració, que pot tenir una solució incerta.

Poden reclamar aquelles persones físiques o jurídiques que hagin pagat l’impost en virtut del traspàs d’un immoble a pèrdues en un exercici fiscal no prescrit (últims 4 anys). El traspàs d’un immoble pot haver-se produït en virtut d’una compravenda, herència, donació o adjudicació per execució d’hipoteca.

Passos a seguir:

1. Pagar l’impost. Sempre es recomana pagar l’impost i després reclamar la seva devolució per evitar interessos, recàrrecs, multes, etc.
2. Escrit de sol·licitud de rectificació i devolució. El primer pas per recuperar el pagat en concepte de plusvàlua és presentar un escrit de sol·licitud de rectificació i devolució d’ingressos indeguts davant l’Ajuntament al qual es va pagar l’impost en primer lloc. En la dita escrita ha de figurar la quantitat de la qual es demana la devolució.
3. Recurs de reposició o reclamació econòmic-administrativa. En cas que l’Ajuntament rebutgi la sol·licitud de devolució, s’ha de procedir, en el termini de 30 dies, a presentar un recurs de reposició davant el mateix òrgan que ho va dictar o una reclamació econòmic-administrativa davant el Tribunal Econòmic-Administratiu municipal competent. El recurs de reposició és potestatiu, ja que pot prescindir-se d’ell i interposar-se directament la reclamació contenciós-administrativa.
4. Procediment judicial. En cas que es desestimi el recurs de reposició o reclamació, s’esgota la via administrativa i s’obre la via judicial. Es procedeix llavors, en el termini de dos mesos, a presentar un recurs contenciós-administratiu davant el Tribunal Superior de Justícia competent.
5. Devolució. El Tribunal Superior de Justícia, en principi, d’acord amb la recent sentència del Tribunal Constitucional, estimarà el recurs i dictaminarà a favor de la devolució del pagament de l’impost més els interessos de demora.

La entrada Els 5 passos per a la reclamació de la plusvàlua se publicó primero en Domenech Delsors Advocats.

No han passat molts dies i aquesta Sentència ja ha fonamentat una altra molt recent de data 29 de març de 2017 del Jutjat del contenciós administratiu 1 de Burgos.

En el procediment que ha donat lloc a la recent sentencia el demandant sol·licitava la rectificació de la liquidació de la plusvàlua practicada per vulnerar la regulació legal. Deia el demandant que no s’havia produït el fet imposable, ja que l’immoble va ser adquirit per 391.842,56 euros el 18/07/2007 i el preu de venda el 15/01/2016 va ser de 235.000 euros. No havia existit doncs, cap increment sinó ben al contrari, un decrement del valor de l’immoble.

Diu la Sentència en el seu Fonament Tercer: El fet imposable exigeix, com a pressupost necessari, que es produeixi un increment de valor del terreny al moment de la meritació de l’Impost i tenint en compte el període que es consideri en la corresponent liquidació tributària. La base imposable de l’Impost solament es tindrà en compte quan s’ha produït l’increment de valor del terreny quantificant-ho d’una manera objectiva… El determinant…, és l’existència d’un increment real del valor del terreny havent d’entendre’s – que l’aplicació dels criteris legals de quantificació de la base imposable, solament poden tenir-se en compte quan existeix l’increment real del valor del terreny, que és el que, segons el fet imposable, grava l’Impost i permet la seva liquidació.

Per a major argumentació fa referència expressa a la Sentència del Tribunal Constitucional i reprodueix alguns passatges concrets de la seva fallada “en cap cas es pot establir un tribut prenent en consideració actes o fets que no siguin exponents d’una riquesa real o potencial o, la qual cosa és el mateix, en aquells supòsits en els quals la capacitat econòmica gravada pel tribut sigui, no ja potencial, sinó inexistent, virtual o fictícia”.

El Jutjat conclou que no es tracta d’un cas aïllat o que incumbeixi exclusivament al País Basc, sinó que com és sabut té pendents també qüestions d’inconstitucionalitat en relació amb la legislació estatal sobre la matèria que, previsiblement, serà resolta d’acord amb la doctrina fixada en aquests casos.

Tenim ple convenciment que tota reclamació efectuada per una liquidació practicada complint els requisits que anem exposant, serà íntegrament benvolguda.

La entrada Més sobre la plusvàlua se publicó primero en Domenech Delsors Advocats.

L’Impost sobre el Valor dels Terrenys de Naturalesa Urbana, és un tribut que grava l’increment de valor que experimenten els terrenys al moment de la seva transmissió i es presumeix que en totes les transmissions es produeix un increment d’aquest valor. Per obtenir la quota de l’impost es parteix del valor cadastral i s’aplica una fórmula que té en compte el nombre d’anys transcorreguts des de l’adquisició de l’immoble i de determinats percentatges fixats pels ajuntaments, amb independència de si hi ha hagut un increment real o no del valor del terreny.

Amb la crisi econòmica el que ha succeït és que el valor dels immobles, i per tant dels terrenys, ha arribat a depreciar-se en alguns casos per sota del valor cadastral produint, no ja un increment, sinó una depreciació.

Fins avui, que el valor de transmissió de l’immoble fos inferior al de la seva adquisició, com que no es distingeix entre el valor del terreny i el de l’immoble, no es considera judicialment prova suficient a l’efecte de justificar l’absència d’increment del valor del terreny.

Diu el Tribunal Constitucional que «tots hem de contribuir al sosteniment de la despesa pública d’acord amb la capacitat econòmica, mitjançant un sistema tributari just inspirat en els principis d’igualtat i progressivitat que, en cap cas, tindrà abast confiscatori«.

Per tant, el nero fet d’haver mantingut la propietat d’un immoble un nombre d’anys (entre un i vint), no implica de forma automàtica que es produeixi un increment del seu valor. La Plusvàlua no grava la transmissió patrimonial ni el patrimoni, ja que el seu objecte no és la titularitat dels terrenys, sinó l’augment de valor que aquests han experimentat amb el pas del temps.

La resolució dictada és de gran transcendència, ja que suposa una protecció del contribuent davant un sistema tributari basat en un automatisme que pot arribar a resultar arbitrari. Diu la resolució que «en cap cas podrà el legislador establir un tribut prenent en consideració actes o fets que no siguin exponents d’una riquesa real o potencial.» I de cap manera «en aquells supòsits en els quals la capacitat econòmica gravada pel tribut sigui no ja potencial, sinó inexistent, virtual o fictícia.»

És d’esperar que les resolucions pendents estiguin en plena consonància amb la dictada i de confirmar-se la sospita, molt atents als càlculs de les plusvàlues en les transmissions futures d’immobles.

La entrada La plusvàlua, cap a una fiscalitat més justa se publicó primero en Domenech Delsors Advocats.