La Sala social del Tribunal Suprem ha dictat la Sentència 1250/2024 de 18 de novembre de 2024 canviant el criteri mantingut fins a la data i des dels anys 80, sobre l’obligatorietat de l’Audiència Prèvia en l’acomiadament disciplinari decidit per l’ocupador.
Amb aquesta sentència, el Suprem actualitza la seva pròpia doctrina dels anys vuitanta, en resposta als canvis que ha experimentat el marc legal espanyol des de llavors. Entre aquests canvis destaquen la Llei de Tractats Internacionals, la doctrina constitucional, la qualificació de l’acomiadament i la inaplicabilitat de la norma més favorable de manera global.

L’exigència d’una audiència prèvia en els acomiadaments disciplinaris es fonamenta, segons l’Alt Tribunal, en la necessitat d’aplicar de manera efectiva l’article 7 del Conveni 158 de l’Organització Internacional del Treball (OIT), que està vigent a Espanya des de 1986. Aquest conveni estableix que s’ha d’oferir una audiència prèvia a l’acomiadament, tret que no sigui raonable sol·licitar-la a l’ocupador, la qual cosa és aplicable en el cas que va motivar aquesta sentència.
L’interessant del raonament de l’Alt Tribunal és l’anàlisi que realitza sobre la integració dels tractats internacionals en l’ordenament jurídic espanyol, especialment el Conveni núm. 158 de la OIT. Segons l’article 96.1 de la Constitució Espanyola i l’article 23.3 de la Llei 25/2014, de Tractats i altres Acords Internacionals, els tractats internacionals vàlidament celebrats i publicats formen part del dret intern. Com succeeix amb el Conveni núm. 158 de la OIT, sobre el qual la nostra jurisprudència no ha negat la seva integració en el nostre ordenament jurídic.

L’anàlisi del Tribunal Suprem se centra en l’article 7 del Conveni núm. 158, concloent que aquest és directament aplicable en l’ordenament espanyol. La disposició es considera completa i autosuficient, sense requerir normes addicionals de desenvolupament legislatiu.

“El requisit que estableix és molt concret i d’abast general, ja que, atenent el seu contingut i la pròpia finalitat que amb el seu text es persegueix, s’estén a tota situació en la qual l’empresari pretengui imposar al treballador l’extinció del contracte de treball per acomiadament disciplinari, per la qual cosa no precisa de major desenvolupament normatiu per al seu compliment ja que basta, simplement, amb permetre al treballador que es defensi dels càrrecs sobre la seva conducta o treball. Per tant, no es pot dir que tal disposició requereixi d’un desenvolupament legislatiu.”

En conseqüència, estant davant un requisit exigible per una norma incorporada al nostre ordenament intern, es determina que aquesta ha de ser aplicada sense que això impliqui que s’està derogant cap norma interna sinó seleccionant el dret aplicable, complint amb això la funció jurisdiccional que als jutges atribueix la Constitució Espanyola, ex article 117.3.
Per consegüent, ha d’aplicar-se de mode preferent i satisfer la nostra regulació amb el que es disposa en l’article 7 del Conveni núm. 158 de la OIT, cosa que significa que s’està ara rectificant la doctrina prèvia que no ho considerava d’aplicació directa.
No obstant això, existiria una excepció que lliuraria a l’ocupador de complir el requisit del art.7 del Conveni 158 OIT i diu la Sentència:

“per a l’extinció de la relació laboral per acomiadament disciplinari, que és el que aquí s’està debatent, és exigible l’audiència prèvia del treballador, constant que en el cas present no ha estat complerta, no podem oblidar que aquest requisit va acompanyat d’una excepció (“tret que no pugui demanar-se raonablement a l’ocupador que li concedeixi aquesta possibilitat”) (….) hem d’indicar que, en el cas que ens ocupa és aplicable aquesta excepció ja que no podia raonablement demanar-se a l’ocupador que hagués de concedir tal audiència al treballador en tant que en el moment en què va activar l’acomiadament no se li podia exigir aquest requisit, tal com precisament es ve a dir en el seu escrit d’interposició del recurs, quan expressament la nostra pròpia jurisprudència venia mantenint el contrari del que aquí concloem en els anys vuitanta, i que pacíficament s’ha vingut mantenint fins a l’actualitat, generant un principi de seguretat jurídica en la matèria que emparava el seu mode de conducta, al no prendre en consideració el que expressament no s’estava exigint llavors i els beneficiats per això ni tan sols venien demandant en via judicial, romanent aquest criteri pacífic en el temps fins a l’actualitat que ha tornat a ressorgir i que per via de la present resolució i en aquest moment aquella doctrina s’està modificant.”

A partir d’ara el canvi de criteri del Tribunal Suprem, implicarà especial atenció als requisits formals de l’acomiadament disciplinari, havent de mediar l’Audiència del treballador perquè pugui formular les seves al·legacions i l’acomiadament no sigui qualificat d’improcedent per defectes formals.