Per això creiem interessant compartir la recent Sentència 285/2022 de 30 de març de la Sala social del Tribunal Suprem, que ha ratificat sobre aquest camp, la línia jurisprudencial establerta des de 2016 aclarint els dubtes sobre la necessitat del consentiment del treballador.

Aquesta Sentència anul·la la sentència dictada pel Tribunal Superior de Justícia de Madrid (TSJM) de 16 de gener de 2020 que donava la raó al treballador.

El cas tracta d’una persona que treballava com a dependent en l’Aeroport Madrid-Barajas i que va ser acomiadat per l’empresa responsable de l’explotació de la restauració, arran de vuit enregistraments diferents que acreditaven la comissió de petits furts. El mecanisme de vigilància instal·lat, consistia en diverses càmeres situades sobre les màquines de cobrament.

El transcendent és que al treballador «no se li va notificar la realització de captació de la seva imatge durant l’acompliment laboral ni la utilització d’aquesta amb finalitat disciplinària».

Malgrat que la falta de consentiment l’Alt Tribunal estableix que

«l’ocupador no necessitava el consentiment exprés del treballador per al tractament de les imatges obtingudes a través de les cambres instal·lades en l’empresa amb la finalitat de seguretat, ja que es tractava d’una mesura dirigida a controlar el compliment de la relació laboral». «El demandant era dependent de primera, prestant serveis en la cafeteria d’un aeroport. La instal·lació d’aquestes càmeres de vigilància era una mesura justificada per raons de seguretat en sentit ampli, a fi d’evitar furts, en existir un problema consistent en la pèrdua desconeguda en el comerç al detall (…)«.

Es tractava, per tant, d’una mesura «idònia per a l’assoliment d’aquests fins, en permetre descobrir a eventuals infractors i sancionar les seves conductes, amb un efecte dissuasiu; necessària, a causa de la inexistència d’una altra mena de mitjans menys intrusius, per a aconseguir la citada finalitat i proporcionada als fins perseguits».

En conseqüència, estableixen els magistrats,

«la prova de la reproducció del gravat per les càmeres de videovigilància era una mesura justificada, idònia, necessària i proporcionada a la fi perseguida, per la qual cosa satisfeia les exigències de proporcionalitat. Segons el parer d’aquesta Sala, estava justificada la limitació dels drets fonamentals en joc».

Tot empresari pot, d’acord amb l’Estatut dels treballadors, adoptar les mesures que estimi més oportunes per a verificar el compliment pel treballador de les seves obligacions i deures laborals. Ara bé, aquestes mesures s’adoptaran quan existeixi la relació de proporcionalitat entre la finalitat perseguida i la manera en què es tractin les imatges i no hi hagi altres mesures més idònies i això sempre tenint en compte el dret a la intimitat i a la mateixa imatge dels treballadors.

En concret, l’article 20.3 de l’Estatut de Treballadors afirma que “l’empresari podrà adoptar les mesures que estimi més oportunes de vigilància i control per a verificar el compliment pel treballador de les seves obligacions i deures laborals”. I l’article 22 de la Llei Orgànica de Protecció de Dades estableix que “les persones físiques o jurídiques, públiques o privades, podran dur a terme el tractament d’imatges a través de sistemes de cambres o càmeres de vídeo amb la finalitat de preservar la seguretat de les persones i béns, així com de les seves instal·lacions”.

No obstant això, aquest dret no pot exercir-se sense més. Han de complir-se una sèrie de requisits.

Quins són aquests requisits?

Sobre el dret a instal·lar càmeres en el treball han d’anteposar-se sempre els drets fonamentals, com els relatius a la protecció de la intimitat i la mateixa imatge, respectant-se sempre la integritat moral i el dret a la intimitat dels treballadors. En aquest sentit, es respectaran els espais públics i no es gravaran imatges en vestuaris, lavabos o zones de descans dels treballadors.

A més, la instal·lació de videovigilància ha de respondre sempre al principi de proporcionalitat: el tractament de dades ha de ser pertinent i limitat a la fi per al que s’han instal·lat les càmeres.

D’altra banda, la normativa en protecció de dades indica que les imatges gravades pels equips de seguretat han de ser esborrades en el termini màxim d’un mes, tret que s’adverteixi delicte, i en aquest cas cal comunicar-l’hi a les autoritats i lliurar les imatges en un termini màxim de 72 hores. Passat el termini de conservació, les imatges han de ser eliminades.

Quant a l’ocupador, també ha de complir amb una obligació fonamental: Informar els treballadors de la instal·lació de les càmeres de videovigilància.

El deure d’informar

Perquè l’ús de cambres en el treball sigui legal no es requereix el consentiment dels empleats, però sí que és necessari informar-los de la seva instal·lació, funcionament i el tipus de dades que es recullen.

No és suficient amb col·locar un cartell informatiu que indiqui que la zona està videovigilada a l’entrada de l’establiment, sinó que és necessari redactar un comunicat d’empresa i lliurar-l’hi als treballadors per a informar-los de l’existència de les càmeres i de qui és el responsable d’aquest tractament de dades. A més, se’ls ha d’explicar la finalitat de la instal·lació de les càmeres i la possibilitat d’exercir els seus drets quan creguin que hagin estat vulnerats.

Com a mesura excepcional la Sentència TSJ de Galícia d’11 de juliol del 2019 va admetre, com a excepcionalitat, l’ús temporal de càmeres ocultes davant sospites fundades d’il·lícits; però com la mateixa resolució assenyala «no es pot confondre les sospites fundades o indicis racionals amb el desig de fer un control preventiu que està prohibit».

No obstant això, cal no confondre deure d’informació i consentiment.

És necessari el consentiment de les persones les imatges de les quals són captades mitjançant sistemes de videovigilància?

No. El consentiment és només una entre diverses opcions.

Des del punt de vista de la Protecció de dades, qualsevol organització que utilitzi càmeres de vídeo de vigilància, necessita una base legítima, a triar entre sis: consentiment, contracte, obligació legal, interès vital, interès públic, interès legítim del responsable.

El RGPD, el Reglament Europeu de Protecció de Dades dona a triar entre qualsevol de les sis, sense preferir cap sobre les altres. Cada responsable ha d’aplicar la més adequada en cada cas de tractament de dades.

Vist que els enregistraments obtinguts des de les càmeres de videovigilància poden tenir diverses finalitats des de la Seguretat fins al control del treballador, el consentiment d’aquest és la base de legitimació menys recomanada, i la base legítima la més apropiada.

La entrada Els videoenregistraments són vàlids com a proves per l’acomiadament se publicó primero en Domenech Delsors Advocats.